L’arròs com a moneda de canvi a la Catalunya

Tot i que avui en dia considerem l’arròs principalment com un aliment bàsic i essencial de la nostra dieta mediterrània, durant segles va tenir també una funció econòmica molt rellevant: la de moneda de canvi. En moltes zones rurals de Catalunya, especialment entre els segles XVI i XVIII, l’arròs es feia servir per realitzar pagaments i intercanvis en un context en què la circulació de moneda oficial era escassa o directament inexistent.

A moltes poblacions del litoral i, en especial, a les terres fèrtils del Delta de l’Ebre, la vida girava entorn de l’agricultura i, concretament, del cultiu de l’arròs. La combinació d’aigua dolça, sòl al·luvial i clima humit va convertir el Delta en un dels centres productors d’arròs més importants del territori. Aquest cereal, fàcil de conservar i de transportar, era considerat un bé de valor segur, utilitzat habitualment per pagar serveis, saldar deutes o, sobretot, per fer intercanvis.
A falta de moneda fraccionària o en períodes d’inestabilitat econòmica, l’arròs es convertia en una unitat de mesura gairebé universal. Un jornaler podia cobrar una part del seu sou en sacs d’arròs, igual que un metge o un mestre rural rebia compensacions “en espècie” a canvi dels seus serveis.

Durant l’Antic Règim, una de les càrregues fiscals més importants per a la pagesia catalana era el delme. Es tractava d’un impost feudal que obligava els pagesos a lliurar una desena part (un deu per cent) de la seva collita a una autoritat senyorial, sovint l’Església, però també a nobles o institucions vinculades a la monarquia.

Aquest impost es podia pagar en espècie o en metàl·lic, però en moltes zones rurals on la moneda escassejava, com passava sovint al Delta de l’Ebre, es preferia lliurar part de la collita. L’arròs, per la seva capacitat de conservació, el seu alt valor nutritiu i la seva demanda estable, es va convertir en una de les formes de pagament més comunes en aquestes terres on el cultiu de l'arròs era dominant.

Els recaptadors del delme, coneguts com a dellators o procuradors del delme, recollien el cereal i l’emmagatzemaven en graners eclesiàstics o senyorials. Posteriorment, aquest arròs podia ser destinat a alimentar les comunitats religioses, a atendre pobres, a sostenir institucions caritatives o, simplement, a vendre’s per obtenir ingressos en metàl·lic.
Aquest sistema va suposar una forta pressió per als petits pagesos, que habitualment havien de lliurar una part significativa de la seva producció fins i tot en anys de males collites. A més, el delme es cobrava una desena part de la collita estimada, i això generava tensions i queixes entre les comunitats rurals.

Amb l’arribada de les reformes liberals i la desamortització eclesiàstica del segle XIX (també coneguda com a desamortització de Mendizábal), el sistema de delmes es va abolir progressivament, posant fi a una pràctica que durant segles havia condicionat fortament la relació entre pagesia, noblesa i Església.

Tenir sacs d’arròs emmagatzemats no només garantia l’alimentació familiar, sinó que també servia com a reserva de valor. En èpoques de males collites o de crisi, es podia intercanviar per altres aliments, roba, eines o serveis. Aquest paper central del cereal consolidava els productors d’arròs com a figures clau dins l’economia local.

L’ús de l’arròs com a forma de pagament no és exclusiu de Catalunya. Per exemple, al Japó feudal, l’arròs era tan valuós que es feia servir per pagar els samurais i funcionaris del govern en sacs anomenats koku (una unitat que equivalia a la quantitat d’arròs necessària per alimentar una persona durant un any). També en diverses regions del sud-est asiàtic, l’arròs ha tingut un paper clau com a moneda informal en economies locals.
 
L’arròs va ser molt més que un aliment entre els segles XVI i XVIII a Catalunya. En àrees com el Delta de l’Ebre, es va convertir en una autèntica moneda natural, acceptada i respectada per tothom. Aquesta funció econòmica del cereal ens recorda com els recursos de la terra poden adquirir un valor social i econòmic molt més enllà del seu ús alimentari, i com la comunitat s’organitzava amb creativitat per cobrir necessitats sense dependre exclusivament de la moneda oficial.