És la clàssica de les clàssiques, amb molt pocs ingredients ben equilibrats i una curiosa gamma cromàtica que recorda la bandera italiana: salsa de tomàquet, ideal si és casolana, mozzarella, alfàbrega, orenga i oli d'oliva.
Habitualment combina diferents ingredients en representació de les estacions de l'any, els cors de carxofes representen la primavera, el tomàquet fresc i l'alfàbrega, l'estiu, els xampinyons, la tardor i el pernil o salami i les olives negres, l'hivern.
Seguint la recepta tradicional italiana, es farien servir quatre formatges amb DOP: El fontina, originari de la Vall d'Aosta; el gorgonzola, de Milà; el parmesà, de la ciutat de Parma; i el formatge mozzarella, de Campània. Tot i que sempre pots adaptar-la a formatges de proximitat, tenint en compte combinar diferents sabors i textures.
Sona a esmorzar, però és una de les pizzes més consumides a Amèrica, combina tomàquet, mozzarella, ous i bacó o cansalada.
La preferida dels amants del picant, porta xoriço, salami, xili i una quantitat generosa de formatge amb caràcter. Sol amanir-se amb oli aromatitzat amb bitxo.
Amb els seus detractors i els seus defensors, la pizza amb pinya no podia faltar, ja que ens ofereix un curiós contrast dolç-salat. La recepta més coneguda d'aquesta versió porta salsa de tomàquet, mozzarella, pinya, pernil dolç i vegetals opcionals al gust.
El secret d'una bona pizza és una combinació equilibrada d'àcid-dolç-salat sobre una barreja enginyosa de textures. A partir d'aquí, tot s'hi val, ets lliure per practicar la cuina experimental o sumar-te a la tendència de cuina d'aprofitament.
Utilitzem cookies de tercers i persistents per analitzar els nostres serveis i mostrar publicitat relacionada amb les preferències dels usuaris en base als seus hàbits de navegació. Pots obtenir més informació i configurar les teves preferències Aquí.